CLIP DE LA SETMANA: GARBAGE- "PUSH IT "

Videoclip raro però ben fet i gran canço.Shirley Manson gran vocalista i guapa com sempre.

"QUO VADIS" ARTUR?

D´aqui 4 anys en parlem Artur

Feliputxi, para compte

Els polítics sempre es queixen que la gent els veuen a tots iguals. Pot ser veritat que no tots són iguals però el que està passant al Govern Mas no m´està agradant. Puc passar que tinguin una Consellera de Justicia que com advocada de l´Estat Espayol que és faci la seva feina i presenti recursos contra les consultes sobiranistes, puc passar que molts elements de l´anterior Govern hàgin conservat llocs a la nova administració Mas tot i ser corresponsables del desastre interestel.lar del Govern Montilla...potser que alguns valguin d´acord però no hi ha ningú més apart d´aquests? Ara bé...el que no puc passar és que s´incompleixi una promesa electoral que va ser clau per donar el meu vot. La fidelitat té un límit President Mas.Qué coi està passant amb la promesa de "suprimir" els 80 km/h als accessos de Barcelona? Es va dir que es seria implacable amb aquesta estúpida mesura.Veure al nou conseller d´Interior, Felip Puig (un home en teoria és anti -ICV) somrient al costat del responsable de Trànsit de l´anterior govern i venint a dir "Buenu això dels 80 ho flexibilitzarem, ho estudiarem,  que si comité d´experts, que si una comissió de savis"...No cal haver vist més d´un parell de capítols de "Sí Ministre" per veure que ens estan marcant un gol per tot l´escaire. Amb una mica de sentit comú, d´orgull per no deixar-nos tutelar per l´Estat (i això que tenim un Govern Lliberal) és pot el.laborar una proposta raonable:

Fuig de la meva vista

Tant a la Ronda de Dalt com a la Litoral, estrictament les Rondes, de 7 del matí a 22h de la nit ja està bé que el límit sigui 80 més que res perquè tampoc es pot anar més depressa pel volum de trànsit i el perill d´accidents que colapsin les víes.A partir de les 22 hores el límit ha de pujar a 100 km/h fins a les 6del dia següent i de 6 a 7 del matí a 90 km/h.

Fora de les Rondes, és a dir, passada la sortida de Zona Universitària direcció Llobregat i un cop s´enllaça amb la B-20 direcció Mataró...a 120 km/h com Déu mana que per això hi han tres carrils.

Ja no parlo, de l´atemptat que es va fer ala NII a l´altura del Maresme sud on es va remodelar el traçat fotent rotondes a dojo i semàfors a punta pala per un lloc que sempre s´havia anat a 100km/h amb 2 carrils per banda i no el camí de cabres que ens han imposat. I tot perquè un burro va fe volar la moto de l´alcalde de Premià amb Alcalde i tot.Déu l´hagi perdonat.

LESTAT DE LIONCURT..

Lestat

I Louis du Point du Lac..algú li sonen aquests noms? Féu memòria, any 94, 2 anys després de Wembley, es va estrenar "Interview With the vampire" de Neil Jordan.Va ser una peli que em va captivar, una relectura del món dels vampirs, una posada al dia, fora del vampir diabòlic,enemic de Nostrusenyor, sense estaques ni creus ni miralls.Uns vampirs cultes, hipersensibles, atractius i andrògins que es feien preguntes que es faria qualsevol espècie racional:Què som? d´on venim? cap on anem?.

La peli va ser interpretada per un brillant Tom Cruise que va clavar el personatge de Lestat, igual que Brad Pitt en el paper de Louis, i un també brillant Antonio Banderas en el paper d´Armand que, tot i que va fer una bona interpretació no era l´adequat, ja explicaré el perquè.

Lestat i Louis a la peli

La peli va ser un èxit però a mi el que em va atraure va ser l´argument. Plagat d´idees molt potents sobre la inmortalitat, el poder, la pèrdua, el pas del temps, la soletat, l´amistat, la traició....en definitiva, em va semblar una història brillant. Sabia que la peli estava basada en un llibre de l´any 76 d´una autora que es deia Anne Rice originària de New Orleans (on passa la història) però el que no sabia és que era el primer volum d´una extensa saga anomenada "Les cròniques vampíriques". M´hi vaig llençar de cap començant pel primer llibre "Entrevista amb Vampir de 1976 (desde d´ara EAV), que per a qui l´interessi que sàpiga que si ha vist la peli no li aportarà gaire cosa més.El que si diré és que un llibre en que un vampir explica la seva eterna vida a un periodista em sembla una idea per caure de la cadira i posar-se llegir.El segon Volum és el millor de tota la saga, "Lestat el vampir" (LEV),1985.Quina meravella de llibre, vaig quedar al.lucinat, era justament el que buscava, quasi bé 500 pàgines (el I volum no arribava a 200) plenes de misteris, sorpreses i revel.lacions que em vaig polir en menys de 2 setmanes. Un punt a ressaltar és que el tant el I volum com el II són escrits en primera persona la qual cosa dota de molta força al text i fa que els successos de la història siguin vistos desde el punt de vista del protagonista.Dic això perquè al llarg de tots els volums de les cròniques els personatges es van creuant en les seves vides en els mateixos succesos però són explicats desde diferents òptiques.Per exemple a EAV Armand va una breu referencia a Lestat, doncs a LEV s´explica aquest aconteixement i més endavant en el volum dedicat a Armand es torna a explicar però desde un altre punt de vista, és clar.Aquest segon volum és la clau de tota la saga, s´explica els orígens dels vampirs, perquè uns són més poderosos que d´altres, perque molts s´acaben autodestruint, s´expliquen, en resum, totes les claus per endisar-se en aquest submón.Imprescindible.

Armand

El III volum, la Reina del Condemnats de 1988, va ser un autèntica decepció, no vaig passar de lapàgina vint.Redactat en tercera persona és una anada d´olla de l´autora i un cúmul de despropòstits que fa posar vermell...Lestat estrella del Rock? doncs sí.Va tenir la seva versió en cines, produïda per la MTV, que va ser encara més lamentable i indigna.

El IV volum,"El Lladre de Cossos" de 1992 és una altra cosa, s´allunya una mica de la història dels primers volums.És com una aventureta de Lestat, un llibre curt però que de seguida enganxa.L´argument és molt atractiu, Lestat coneix algú capaç d´intercanviar el cos amb ell, es a dir, un inmortal podent ser altre cop mortal i a la inversa. De cop Lestat pot fornicar, pixar, veure el sol i gaudir dels plaers de la vida mortal però aviat se´n cansa i quan vol desfer l´intercanvi l´ altre meravellat per tenir el poders d´un vampir no vol desfer el canvi...i ja la tenim liada.Divertit.

El V volum, Mnemoch el Diable de 1995 va volguer ser tot el contrari de l´anterior tot i que també s´allunya dels orígens.Un llibre dens, filosòfic i místic de difícil digestió.Només diré que Lestat viatja els temps de Jesucrist i enmig del calvari de la creu consegueix tastar la sang de Crist.No massa recomanable la veritat.

Després d´aquestes dues aventuretes de Lestat, els "fans" dels primers volums entre els quals m´hi conto, volíem un retorn als orígens i saber més de personatges secundaris que enrioqueixen la trama base i així va ser.Volum VI "Armand el vampir" Armand és un nen rus de 15 anys (per això A.Banderas no era l´adeqüat).Armand explica la seva vida plena de tristeses i penúries i també els diversos creuaments amb Lestat i Louis explicats en d´altres volums anteriors aquest cop sent ell en primera persona el protagonista.Tot i que Anne Rice torna als orígens i seguiex l´estela dels seus 2 exitosos primers volums el llibre és poc interessant i poc inspirat.És només per seguidors fidels.

A partír d´aqui perdo el contacte amb els llibres d´Anne Rice.Es dedica a iniciar una nova saga (Les Bruixes de Mayfar)que no m´interessa en absolut o bé llibres de vampirs que poc tenen a veure amb Lestat i companyia (Pandora de 1998 i Vittorio el Vampir de 1999) que sí que he llegit però que és més del mateix  (suposo qe per pressions de l´editorial doncs les vendes havíen baixat) pèrò sense el vigor ni la sorpresa d´aquell ja llunyà LEV.

Arriba però el 2001 i Anne Rice recupera, per mí,  el vigor i el pols narratiu amb "Sang i Or" la vida de Màrius el Romà.Un vampir que és clau en tota la trama clàssica de les Cròniques.Es qui revel.la totes les claus a Lestat en el segon Volum, és el creador d´Armand...una peça fonamental del trencaclosques que explica la seva aventuresca vida plena de decepcions, persecucions, lluites etc..com a vampir desde els temps de l´emperador Octavi August.Per mi aquest llibre tanca el cercle, encara que formalment hi hauríen 2 llibres més de les Cròniques ja poc aportaríen i són del tot innecessaris.

VIDEO DE LA SEMANA: PEARL JAM-Do the Evolution

NOVETAT AL BLOC- VIDEOS

Bé ja he descobert per fi com pujar videos del you tube al Blog.Procuraré cada setmana penjar un video clip d´algun artista que em sembli que valgui la pena.Miraré que sigui un clip interessant per la seva originalitat i perquè la cançó valgui la pena però tampoc hi haurà un criteri fixe.A vegades podrá ser un simple actuació en viu o senzillament perquè la cançó sigui enorme.

HE ESTAT MUSICALMENT AFORTUNAT.

Miguel Rios rockejant

Manolo ( arriba esas manos Cuenca) Garcia

Sí, musicalment he estat afortunat perquè gràcies a unes coordenades espai-temps i a uns pares que van decidir viure a la comarca del Maresme, a pocs minuts de Barcelona, he pogut disfrutar de gires internacionals de músics inabarcables.Si hagués viscut a Cuenca, Albacete o Segovia no hagués tingut l´oportunitat de veure´ls.I el que encara és pitjor, segurament hagués patit  "grans artistes" espanyols de la talla de Manolo García (arriba esas palmas Logroño), La Oreja de van Gogh, Jarabe  de Palo o pitjor encara, Estopa, el calorrisme fet dúo musical.Tota aquesta trepa viuen de les ciutats "de províncias" on no van els que de veritat valen, és a dir, els que no són d´aquí. I no ho dic afectat per l´autoodi més ranci sinó que  només cal escoltar un disc d´ Ana Torroja o Paulina Rubio i compara´l amb qualsevol de Beyoncé per posar un exemple també comercial.

Mari "fuckin"´Trini

Hi ha una gran frase de no sé qui que diu : "Som el que mengem" i jo afegiria : "Som el que escoltem".A l´Estat Espanyol hem patit, primer per culpa del franquisme que ens va aïllar del món durant anys i després per un provincianisme mal entés, d´un analfabatisme musical de proporcions còsmiques.Només cal mirar el passat musical español: Mocedades, Mecano, Miguel Bosé, Miguel Rios, Obús, Barón Rojo, Danza Invisible, Barricada, Dunca Dhu, Sabina, Serrat.. bufff....em poso malalt només de visualitzar-los a la meva ment, música com la seva momés pot tenir un propòsit: incitar al suicidi col.lectiu. I el més trist es que alguns encara viuen del "cuentu" perquè clar amb gent com David Civera, Extremoduro, Marea i d´altres són encara més dolents i permeten que els "clàssics" siguin "gloria in excelsis".

A Itàlia o França la cosa actualment no sé si està millor, crec que no però ho desconec i tampoc vull perdre el temps però almenys han tingut moments destacables amb gent interessant i la prova és que aqui s´escoltaven artistes francesos o italians als anys 60-70 però no al revés. A qui havíem d´exportar?..a Julio Iglesias? a Raphael? a Mari Trini (ai que em trenco).. ens haguéssin fet fora del planeta.

Miguel déjalo ya.

La majoria de tots aquests artistassos s´ha dedicat a copiar lamentablement als grans de veritat, és a dir, a anglesos i americans però és clar si a Salamanca no han vist altra cosa que Hombres G quan veuen Fito y los Fitipaldis..flipen.

El més trist és que molts d´aquests artistes s´imposen a Ràdios i TV espanyoles per Decret "para promocionar lo nuestro" o bé estan subvencionats. La Cultura subvencionada és un exemple del que no s´ha de fer mai, és fins i tot perillós per la salut.I que consti que a Catalunya també s´ha fet (malfet també) però és clar quan ho fan els espanyols és cosmopolita i universal i quan ho fan els catalans és "aldeano". Sense oblidar que el català s´ha de defensar com bonament es pot. mentre que el castellà el parlen 300 milions de persones.

Baron Rojo: la caspa arriba al "Jevi"

Apart de cobrar de la SGAE, perquè de discos ja no en ven ningú, els calers de veritat els fan en els directes però no els 4 concerts que fan aquí sinó on es forren és a Llatinoamérica on creuen que tot el que ve d´Espanya es fenomenal.i molts viuen del que guayen allà quan aqui ja no tenen res a fer.

Puc dir que no he patit aquesta xusma, no els hi he ft el més mínim cas, no són ningú per mi, qui els necesita? He vist en directe als Stones, els Aerosmith, als AC/DC, Pearl Jam, Black Crowes, GN´r, Wilco...i he pogut disfrutar de discografies del calibre de Led Zep, Queen, Pink Floyd, Ramones, Elvis, Sinatra, Cash etc....qui cony necessita a Manolo Garcia, es més, com algú amb aquest nom por vendre una puta entrada d´un concert.S´ha d´estar malament del cap per fer- ho dic jo.

THE WRESTLER

Vaig llegir un dia al diari que Mickey Rourke havia tornat al cine i que havia guanyat diversos premis i nominacions a Venecia i Cannes en una pel.lícula sobre un lluitador de "Wrestling", Pels no entesos els "Wrestling" és un espècie de combat home contra home dintre un "ring" on tot però absolutament tot és més fals que un duro sevillano això sí molt espectacular. És pur "entertaiment" i als USA té un èxit brutal on mou unes xifres més que respectables.Quan em vaig assabentar que Mickey Rourke era nominat a l´ Oscar vaig marcar-me la peli com a objectiu: Wrestling i M.Rourke semblaven una bona combinació.No he seguit gaire la carrera de M. Rourke desde el film " 9 semanas y media". Entre que va caure en una espiral de pelis infumables i una vida personal diguem-ne que desordenada la seva carrera artística va caure en un forat.Sembla que aquesta peli l´ha fet resorgir.

Una vegada vist el film he de dir que tant la peli com el seu protagonista es merèixen l´èxit que han tingut tot i que pel que es veu en un principi només va ser estrenada en 17 cines a tota Amèrica.

M.Rourke pactant el combat

L´argument tracta d´un vella glòria del "Wrestling" a la que la vida no li anat bé i ha de seguir lluitant en divisions menors contra altres velles glòries o catxes de gimnàs que no són ningú.Això s´hi afegeix la difícil relació amb la seva filla a la qual intenta recuperar després de l´atac de cor que pateix lluitant i que l´obliga retirar-se veint-se més sol que la una. Té un paper secundari l´actriu Marisa Tomei (també galordanada com a millor actriu de repartiment en diversos certàmens) que fa d´"stripper" en la mateixa situació que el protagonista, veterana , acabada i amb un fill petit.

La dura vida dela Stripper

La peli resulta interessant perquè permet veure el grau de patetisme de molts dels personatges, obligats a sobreviure com bonament poden en món de paios musculats acabadíssims, "strippers" de regional preferent, recintes amb 4 espectadors etc...També permet fer-se una idea del que és el món del Wrestling ja sigui a gran nivell o de tercera divisió com és el cas: Hi ha una gran respecte entre les velles glòries i els joves que comencen, tothom és molt professional i es veu com pacten el que faran durant els combats fins i tot els àrbitres formen part del "Show".Tot és pura filfa. Les drogues sintètiques i esteroides també fan acte de presència...en definitiva un submón ben interessant. Hi han escenes que el director de la peli, Darren Aronofski, sap transmetre molt bé com quan s´organitza una recepció de fans on hi van 4 persones amb tot de velles glòries sentades rere una taula ( alguns de lisiats i tot) i el nostre protagonista se´ls mira i no fa falta saber que pensa ( mare meva quina pena).O com quan convida a un nen a la seva caravana a jugar a la consola amb un joc de Wrestling ja superat per les consoles d´avui dia..un reflex de la seva situació...el temps ja l´ha superat. La banda sonora de la peli no té desperdici, és un reflex de l´anclament en el passat en el que viu "The Ram" (així es fa dir ell) tot bandes de rock de L.A. any 80 a l´estil Motley Crüe que als 90 ja no pintaven res però que a les vides d´ell i de la "stripper" els fan companyia i per botó de mostra el diàleg que mantenen els 2 sobre la música d´aquells temps: "Los Crüe era muy buenos pero los Guns eran los mejores..hasta que ese idiota de Cobain lo arruinó todo"

Atac final

En definitiva, una peli interessant que no deixa de ser un drama de la vida sobre la inadaptació als nous temps.Uns "losers" que segueixen fent el que millor saben perquè no saben fer altra cosa per guanyar-se la vida.Per ells no té sentit fer veure el que no són, no es tracta ja de sobreviure sinó de sentir-se realitzats encara que facin el ridícul fent- ho..ells són grans així...a la seva manera.En el seu submón són encara respectats.