ANADA A MILANO: The black Crowes

Per fi em vaig decidir, feia molt de temps que no els veia (aquesta serà la quarta).Van tocar a Vitòria la setmana passada com a única data a l´estat però però motius de feina no podia ser.Vaig mirar altres dates de la curta gira europea...2 a Itàlia, a Pistoia i una altra a Milano. En principi anava anar a Pistoia però hi havia problemes logístics i econòmics i ja m´estava desesperant però al mirar Milano els números quadraven: avió, hotel i entrada.Som-hi.
Dia 3/07/2013: calculo malament el que trigaré en tren a arribar a               l´aeroport.Terminal C de la T2 amb "Easy Jet".Per fi arribo i ja està la gent embarcant..bufff. Viatge d´una hora i 10 minuts i a les 10:15 toca terra el nostre Airbus A-320 en un aterratge correcte.Agafo el bus que porta al centre de Milà que et deixa a l´estació central (10 € et canen per 40 minuts).Següent pas localitzar l´hotel Greco que ja me´l vaig buscar a prop de la sala on es faria el concert.Agafo el metro, linia 4 amb trens com els que teníem aquí fa 20 vint anys (tenen una altra línia ultra moderna com la nostra linia 9) localitzo la sala i enfilo cap a l´Hotel a 15 minuts a peu.Fa calor, més que a Barcelona i sort del mapa que portava perquè el puto hotel estava entaforat en un carreró sense sortida dins un barri de classe mitja baixa al nord de Milano plagat de xinesos. L´hotel o millor dit pensió el gestionen uns magrebíes. L´habitació era llarga i estreta amb una finestra en un extrem amb cortines gruixudes i una finestra sense cortines on entrava la llum del sol...em veia despertant-me a les 6 del matí (no suporto la llum solar).Em dutxo i surto a investigar: el barri és antic, mal conservat i d´aspecte residencial. Els cotxes són variats com aquí, només s´han de substituir els SEAT nostres per Alfa Romeos, Fiats i Lancias. A mesura que deixo el barri i m´acosto a la sala de concerts hi ha més moviment i apareixen pizzeries de tota mena.Entro en una i encara no havia acabat de mirar-me la carta que ja em venen a preguntar, en demano una amb bolets i als 5 minuts ja me la porten, flipo. Serà recalentada? No ho sé però estava bonísima. Perquè Pizza? es barata i alimenta, els preus com aquí 9 €.Torno a l´hotel per descansar, no descanso, torno a sortir, passejo i m´entretinc fins l´hora del concert.

setlist

Sala ALCATRAZZ ala via Valtellina nº 25 arribo i em poso ala cua perquè       m´entreguin l´entrada comprada per internet.A la cua conec un parella          d´americans.En Chad de de Texas ros, fort,  sense panxa i 1.90 d´alçada. Havia vist els Crowes 23 cops i junt amb ell la seva parella de complexitat teutònica i potes paquidérmiques.. "Eileen" de Florida que chapurrejava          l´espanyol.Poso aprova el meu anglés...sense problema.Fem amistat.Entrem a la sala, bastant gran, cerveses a 7 € (" fuck ") li dic a la Eileen que no       m´ho puc permetre i em diu "dont Worry Caloss (sic)".
Surten The Black Crowes. Chris Robinson extremadament prim, el seu germà Rich a la guitarra ritmica,  l´enorme Steve Gorman a la bateria, Sven Pippien al baix amb el cabell més llarg que mai i el nou guitarrista solista Jackie Greene sota un barret.Basen el "setlist" en els seus 2 primers discos.No em sembla malament per un concert perquè són cançons molt animades però em fa l´efecte que les cançons dels últims discos fetes amb el genial Luther Dickinson (North Missipi All Stars) requereixen un nivell que el bo de J.Greene no arriba i amb prou feines toquen "Movin´ all down the line" de l´últim, disc ("Before the Frost...until the Freeze").Hi ha un ambient fantàstic, la banda està excepcional i sonen de meravella. La Eileen em porta una cervesa darrera un altra (jo em vaig contar set), se m´abraça, començo anar content i ella a  perdre els papers.En Chad desapareix.

duomo

Acaba el concert, estem feliços..."where is Chad Eileen?"...li entra la plorera, després riu histèricament, no s´aguanta els pets i a mi em falta poc.Vol anar al lavabo, els segurates ens empenten com si fòssim púrria, ella cau per les escales.Sortim fora i em dono compte que estic molt malament i ella pitjor però vull la meva camiseta de record que per fi localitzo però m´en demanen 20€ cosa que m´hi nego i n´hi ofereixo la meitat que ja em conec com van aquests negocis."where is Chad?". El venedor m´enpenta enviant-me a prendre pel cul.No el culpo el volia gitanejar i tenia la cara desencaixada pel meu estat ebri.Era només qüestió de temps i aixi va ser per 12 €.La Eileen tirada pel terra mig desmaiada, l´aixeco com puc i em començo a preocupar perque... que foto jo amb una gorda borratxa a  Milà  a les 11 de la nit.De cop apareix en Chad amb cara de pocs amics i agafa la seva parella en un estat lamentable i em mira com si fos tot culpa meva. M´oriento i busco com puc la direcció de la pensió tornant-me a trobar els "yankees", Ella al terra i ell fent parar un taxi ja amb la porta oberta però quant el taxista veu l´estat d´ella estira el braç, tanca la porta i es dona a la fuga. Me´ls miro i li dic "Can I Help You"... en Chad em mira i em fa una senyal amb la mà dient-me...ni       t´acostis." Ok bye ". No sé com vaig arribar, anava tort però si recordo que em vaig trobar 2 putes que no estaven gens malament però que al veure el meu estat lamentable em van donar l´esquena...quina manca de professionalitat per Déu.
Diumenge 04/07/2013- 06:30

ragazza 1

Entra la llum del sol per l´habitació i em desperta.Intento dormir però no puc, em roda el cap.Em dutxo, llegeixo i surto a  esmorzar veient llavors que la finestra tenia persianes a fora ("fuck").Dia de turisme.Vaig al centre a veure la catedral...Impressionant. Art gòtic i més maca que la de Barcelona segur.Milà no és una ciutat turística sinó industrial.Fora del "Duomo" i el seu entorn no té res més. L´avió no surt fins a les 7 de la tarda.Que foto? són la 1 del migdia.Passejo, veig  l´ambient i les "ragazzes", fa calor.Decideixo que com que tinc temps me n´aniré caminant fins l´estació Central. Descubreixo el centre financer, el barri de les botigues de moda italianes però no les típiques botigues multinacionals del centre, les oficines de la NATO etc...i em compro un gelat per 1,50 € amb una quantitat de gelat descomunal quan aqui per 2 € et donen la meitat de gelat.El que jo dic : ens hem acustomat a que ens robin.

ragazza 2

Tan sols sóls són les 14:30, m´assec per l´estació veient la gent passar i les " ragazzes "en particular. Agafo el bus amb temps i cap a la terminal.Sento parlar català 2 noies.Estic mort de gana però he gestionat bé el pressupost així que vaig al Burger King de la terminal i demano una "cheese burger"... me la miro... sabes que... ponme 2.
Arribem a BCN veig Sant Adrià i Badalona, fa una tarda preciosa, l´aterratge lamentable..se li en va l´aparell cap a la dreta de la pista i ha de frenar massa per corregir.Molt malament.Viatge pesat amb tren, perdo l´enllaç a Sants fins a Ocata però el recupero a El Clot. Arribo a casa. " Buona Notte" 

ELS 10 DISCOS IMPRESCINDIBLES DELS 90

Abans de començar directament amb el llistat m´agradaria puntualitzar.En aquesta llista figuraran els que jo crec que són discos rodons, és a dir que estan a la llista perquè es poden escoltar de "de cabu a rabu".Hi han bandas boníssimes que tenen carreres extenses amb grans cançons però per mí no tenen un disc rodó en la seva discografia...seria el cas de REM o Pearl Jam i en canvi hi pot haver gent que potser han fet només un disc però aquest és increible.Una última cosa, l´ordre de la llista no va llligat a a la importancia que li pugui donar. És important que hi apareixi.Són discos que al meu entendre s´han de tenir acasa en original si estimes la música.

1) BLOOD SUGAR SEX & MAGIC dels Red Hot Chili Peppers de L.A.Una mescla de "funk i hard rock" impressionant que és impossible que et deixi quiet.

2) RAGE AGAINTS THE MACHINE de Rage Againt the Machine.Demolidor, noquejant.Només a Axl Rose l´he vist cantar amb aquesta mala òstia.Un creuament entre Led Zep i qualsevol banda de "gansta rap" .Els seus postulats polítics són el de menys.

3) USE YOUR ILUSION I&II de Guns n´Roses de L.A.Quasi 30 cançons per a la história.Els "Guns" es fan grans, maduren musicalment parlant.Aparquen el "Punk Rock" que els va fer famosos per un disc variat on hi pots trobar desde balades comercials a cançons èpiques passant per cops de puny a l´estòmac o cançons acústiques amb "feeling" stonià.

4) EXIT THE DRAGON dels Urge Overkill de Chicago.Van ser la banda de moda gràcies a Tarantino però el cas és que tenen parell de discos en  la seva discografia molts bons ("Saturation") i aquest que cito.Un disc fosc que sona genial amb una producció excepcional i unes cançons memorables.

5) AMORICA dels Black Crowes D´Atlanta. Molta gent no va entendre que canviessin la seva formula d´èxit que els va donar milions de discos venuts.Van deixar el seu estil prestat marcat pels Stones/Faces i s´en van cap a Grateful Dead.Un disc psicodèlic i dens que guanya a cada escolta.Va servir per veure quins fans eren fidels i quins només estaven per "Remedy" i els "hits" que els van fer famosos.

6) SWEET OBLIVION dels Screaming Trees-Seattle.Quan vaig descobrir aquest disc quasi em desmaio.Quina veu, quines guitarres, quin so, quines cançons.Com es podia ser dur i a la vegada tan melòdic.Excepcionals Mark Lanegan i els germans Conner sense oblidar la bestia a la bateria Barret Martin.No diguis "Grunge" digues ROCK. 

7) DOWN ON THE UPSIDE de Soundgarden.També de Seattle.Sé que quan es parla de Soundgarden tothom parla dels seus primers discs que a mi sempre m´han semblat anodins (que no vol dir que no siguin bons) però quan vaig escoltar aquest no vaig volguer saber res dels altres.Aquesta combinació de Hard rock i psicodèlia tocada per 4 instrumentistes sublims i en estat de gràcia em va volar el cap.No tant melòdics com els "Trees" però sí més densos i recargolats.El disc se´l van produir ells mateixos tot i que és una opció sempre perillosa i generalment desastrosa aquest cop els va sortir perfecte.

8 HOW TO MAKE FRIENDS & INFLUENCE PEOPLE de Terrorvision.Per fi una banda britànica (Bradford).Amb aquest disc van tenir un èxit que mai van poder retenir.Tenien el que per mi era el so dels 90 (Gil Norton a la producció) és a dir enllaçar els 70´s amb un rentat de cara i posada al dia.És un disc carregat de "Hit-singles".Té de tot:canya, mitjos temps, ara sonen Funk, ara sonen a Hard Rock,ara sonen comercials i a sobre eren bons en directe apart de ser un tios molt divertits.

9) SUMMER TEETH-Wilco- Chicago- Els vaig descobrir quan van començar i no ocupaven portades del Rockdelux feien rock americà d´arrels i em molaven sobretot la veu del cantant Jeff Tweedy. Amb SummerTeeth van fer una evolució per sonar més "Pop" amb pinzellades psicodèliques a l´estil "Beach Boys" però sense les harmonies vocals d´aquests.La van encertar de ple.Summerteeth és una peça d´orfebreria, quelcom delicat i preciós que a la vegada pot sonar melangiós i a la vegada alegre i contagiós.Un disc molt especial de finals dels 90 ja.

10) EVERYTHING MUST GO dels Manic Street Preachers-Blackwood (Gales, UK).Sempre he sigut fan d´aquesta banda i per mi aquest és el gran disc que necessitaven  per demostrar el seu talent i callar boques de que només eren propaganda comunista per sortir al diaris.Van necesitar que el seu membre més radical desapareixés (literalment...ningú sap on és) perquè fessin el pas endavant.Un disc excepcional, grandiloqüent i pompós.Pop-rock amb lletres majúscules i un cantant (James Dean Bradfield) lletrista i guitarra que és, per mí, el més gran talent que ha sortit de les Illes en els últims 20 anys.A mí, els MSP sempre m´han recordat a uns Queen polititzats.

Biblioteques...un èxit. Cap.I

Sí hi ha una cosa que funciona bé en aquest pais (Catalunya) són les biblioteques públiques de la província de Barcelona. Els motius són variats però el principal és que són competència de la Diputació de Barcelona que com és ben sabut és una institució amb un pressupost descomunal quan apenes te competències que traduït al cristià vol dir que no saben que fer amb els “quartos” o sigui que la casa és gran.Un altre motiu que ha ajudat és la integració de totes les biblioteques municipals a la de la xarxa de la Diputació per la qual cosa amb un mateix carnet de biblioteca pots disposar dels fons de catàleg de biblios de pobles perduts (Vallromanes), llocs perillosos ( Badia del Vallès) o grans ciutats (Mataró, Badalona etc)…que no només disposen d´una biblio sinó de més segons una ràtio per habitant que implica a la vegada unes biblios més grans. El problema sorgia quant et preguntaves com cony podia arribar a X biblio, quin horari, quin catàleg té? Estarà disponible el document que busco? Tot això s´ha solucionat amb la pàgina web on pots trobar una guia de biblios per pobles i ciutats amb els seus horaris, localitzacions i telèfons.A més a més hi ha una funció de búsqueda de documents que et diu a quines biblioteques disposen el que tu vols i si està disponible.Sinó ho està ho podràs reservar i rebràs un email que t´avisarà que tens una setmana per anar a buscar el document. L´aplicació actual et permet endur-te a casa en préstec un determinada quantitat d´audio visuals i llibres i/o revistes que fa uns anys era molt més generosa la qual cosa va implicar el que un es pot imaginar…Que hi havia gent que tenia un arsenal de documents a casa que en un mes de termini que tens no te´ls acabes.Una altra avantatja informàtica és que desde casa o desde la mateixa biblio pots accedir al teu compte i saber quant s´han de tornar els documents i renova´ls (màxim 3 cops sinó estan reservats per algú altre). L´única deficiència que li veig es que si tens diversos documents de diferents biblios no et diu que pertanyen a aquella biblio i clar al cap d´un mes o 3 pots no enrecordar-te d´on s´havien de tornar. Normalment els "docs" s´han de tornar personalmanet al lloc d´on els vas treure prestats però si vols pots encarregar que te´ls portin a la biblio que desitgis..un servei que ara es de pagament però que havia estat gratuit.

Tot i que crec que hi ha una central de compres i molts documents acaben estant a totes les biblios la veritat és que val la pena buscar perquè no sempre és així.Hi han docs que només els tenen determinades biblios. 

El poder a les teves mans

Un tema de debat és que les biblios actualment estan funcionant com a videoclub fent la competència als poc video clubs que encara queden que evidentment no poden competir-hi: a les biblios les pelis són gratis i te les deixen un mes.Altra cosa és l´estat de conservació d´algunes pelis o Cd´s.
Que es puguin prestar Cd´s ho trobo sensacional perquè quantes vegades no ens ha passat de comprar Cd´s que després eren una merda.Amb les biblios els pots escoltar i valorar i com és el meu cas…grabar-te´ls o comprar-te´ls originals o baixar-te´ls de la burra.

Després hi ha hagut un canvi de concepte en el serveis de  les biblios. La tendència és evitar que la gent hi estudii i només consulti i s´emporti en préstec.No entenc per exemple que es dediquin a donar servei gratuit d´internet fent la competència als locutoris que bé que deuen pagar els seus impostos. Apart de que aquest servei gratuit atrau una calanya de gent que van desde vagos o freakies a pertorbats que s´hi passen el dia saltant d´ordinador a ordinador doncs el temps és limitat.Qui vulgui internet que s´ho pagui.Si veig bé en canvi, que s´hi facin clubs de lectura o explicar contes als nens.

Miradetes a les Biblios

Dels personatges que estan als mostradors se´n por parlar llarg.A nivell dels pobles petits hi ha gent que no té ni el títol de bibliotecari (s´hauria de pgar més de sou) i hi predominen el enxufats i gent que no saben que fer amb ells.A les ciutat en canvi et pots trobar gent molt cremada, amb molt mal geni (també han d´aguantar a gent de tot tipus), vagos i/o incompetents que provoquen cues absurdes i com no podia ser d´altre manera algun pervertit que entreté les jovenetes mentre se les repassa de dalt abaix. Generalitzo clar, però el que trobo impresentable és gent que no et sap atendre en català o s´adreça a tu directament en castellà quan la llei diu el contrari.

Més endavant parlaré d´algunes biblioteques interessants per les quals val la pena passar-hi.

Vull acabar dient que tot aquest tema de les biblioteques ha suposat un avanç i un luxe que s´ha d´aprofitar.S´ha acabat comprar discos a cegues o anar al videoclub o bé comprar llibres per la portada que tenen.Poder combinar i tenir accés a Plató, Josep Pla passat per els "best sellers" de Dan Brown o Ken Follet i arribant a revistes de cotxes,diaris del dia, comics o guies de viatge amb tanta facilitat i tit al amteix lloc és un luxe..almenys per mi.

Un altre cop QUEEN part 1: "JAZZ"

He escoltat tos els discos dels Queen (que en són uns quants) però mai he tingut en original els que per mí, junt amb "The Miracle"(Emi-1989) són els seus discos més fluixos que no dolents: "Jazz" (EMI 1978) i "Hot Space" (EMI-1982).

Amb "Jazz" els Queen arribaben d´una dècada esplèndida rematada amb un disc que va tenir un èxit brutal (News of The World, EMI-1977) sobretot als USA i Canadà però es presentàven a l ´estudi amb una clara falta d´inspiració potser esgotada després tants èxits.Havien deixat fa uns anys el productor (Roy Thomas Baker) que els va fer famosos pel seu so ja feia uns anys i no els hi havia anat malament però el van tornar a trucar perquè els hi produís el que havia de ser " Jazz " tot un signe d´inseguretat tot i que estava clar que fessin el que fessin els hi aniria bé doncs ja tenien un base de "fans" fidels enorme.El productor se´ ls va endur a gravar per primer cop lluny d´UK concretament a Niça (Super Bear Studios) i Suissa (Mountain Studios, que seria per sempre més el camp base del grup a l´hora de gravar, entre altres coses perquè Suissa és un paradís fiscal).

Estudis Super Bear a  Niça

Sincerament el so que el productor els hi va trobar no ha estat mai del meu gust.És veritat que els Queen sempre els ha agradat sonar grandiloqüents però aquest so va més enllà:  sobreproduit, buit  artificial...amb una bateria que sona extravagant, inflada i pomposa i unes guitarres que sense perdre l´estil d´en Brian May sonen recargolades i greus en excés.En canvi el baix d´en John Deacon sona realment de conya...bé exactament crec que sonen les notes del baix com mai havien sonat en anteriors discos.El baix està al nivell de la guitarra d´en May.No havia passat mai això. Qui no falla és la veu d´en Freddie..com sempre excel.lent.

                            Freddie al Jazz tour                                           

"Jazz", és segurament l´últim disc on en Brian May domina la situació general dels disc com sempre havia estat i es fa present no només a les seves cançons (les rockeres "Fat Bottomed Girls" i "Dead on time" i les semi acústiques "Dreamers Ball" i "Leaving Home ain´t easy" sinó que marca la pauta a les de la resta. En Freddie ja començava a estar cansat d´aquesta linia rockera 70´s i tot que se´n marca una de preciosa i ja habitual al piano amb acompanyament (" Jealousy ") i la que seria el "mega-hit-single" dels disc "Don´t stop me now" (una canço que com ha reconegut en Brian "no suportava" tot i el solo que hi posa) començava a  no sentir-se cómode amb tanta guitarra contundent a les seves cançons.Els seus gustos musicals estaven canviant però com molta gent sap Freddie Mercury li agradava tenir muntanyes de diners per, a diferència del rata de Mick Jagger, rebentar-se´ls en cases, decoració, regals, festes etc...era un tio molt generós amb el seu cercle íntim i com que tonto no era no volia matar la gallina dels ous d´or. Va aguantar-se.Qui està molt desafortunat en el disc és el bateria Roger Taylor que treu una experimental "Fun it" i una vergonya de cançó "More of That Jazz" que és autèntic "rellenu".Per contra el que per mí és l´arma secreta compositiva dels Queen, el baixista John Deacon ( " Deaky " com se´l coneix entre el seus companys) treu unes excel.lents perles com l´ emocional "In only Seven Days" i la marxosa "If You can´t beat them".

Crec que els Queen necessitaven un canvi, en Freddie començava avorrir-se, ho van intentar però no va ser suficient i es van quedar a mig camí. Un canvi de so fallit i unes ganes de "rizar el Rizo" de volguer ser originals van fer que els hi sortís el tret per la culata i quedar impostats i artificials.La realitat és que el disc va ser nº 2, es va vendre bastant bé i conec molta gent que per ells és un dels millors discs dels Queen.Per mi no.Hi ha una cançó en concret que junt amb "Stop me Now" va tenir un èxit brutal però que jo no he suportat mai "Bicycle Race".S´hi poden trobar, però, aquelles perles ocultes dels Queen que fa que aguantin els discos fora del "singles" d´èxit..a saber, "In Only Seven Days" i "Jealousy".

Tot i l`exit els Queen sabien que no podien seguir així..sinó feien el canvi d´estil que els nous temps dels 80 portaven com aire fresc quedarien com els Vampirs d´Anne Rice o sigui atrapats en una època que acabaria passant, enmarcant-los en un quadre d´època penjat a la pared.

INVÁLIDS DEL MÓN...VENIU A MASNOU?

D´un temps ençà està passant una cosa curiosa al poble.No paren de sorgir places de invàlids a la via pública treient espai per aparcar els cotxes als ciutadans "normals".Comencen a haver-hi casos que en un mateix carrer hi han fins i tot 3 places quasi bé consecutives.Un escàndol vaja.Ignoro quins son els criteris per adjudicar les places pero crec que s´hauria de limitar el nombre de places per poble i endurir el criteri per otorgar-les.D´invàlids i impedits n´hi ha hagut tota la vida i no passaven aquests abusos.Els invàlids simplement s´espavilaven.O que passa que abans no sortien de casa o que? Només els casos molt greus haurien de tenir plaça.Els demés que es busquin la vida com tothom.Perquè sinó passa el de sempre que surten els aprofitats i hi han invàlids que tenen cotxes de 30.000€ i sol.liciten amb tot el morro del món una plaça davant de casa per ell i familiars que aquesta és un altra.Sí, sí ja ho sé està prohibit fer-ho però la poli passa de tot i si el cotxe de la dona o el germà no molesta o ningú denúncia...compreu-vos un "putu" parking com altra gent.

P.J.HARVEY: White Chalk

R.E.M PLEGUEN PERQUÈ JA TOCAVA

REM als 80

Els nois d´Athens (Georgia) pleguen.REM, la mítica banda de rock que sorgí als 80 posen punt i final a una llar

ga trajectòria plena d´èxits.El grup el formaven Stipe (Veu), Buck (Guitarres), Berry (bateria) i Mills (baix), van començar sent una una banda que es movia pels ambients universitaris fins que una petita discogràfica (IRS) es va fixar en ells.Van treure 5 discos als 80 entre els quals cal destacar el primer "Murmur" (83) i "Document" (87).La multinacional Warner va copsar el potencial del grup i els va firmar  5 discos per 10 milions de $ i després una ampliació més. Eren valor segur.Ens van portar discos com "Green" (88) i els mítics i multivendes "Out of time" i "Automatic for the People (91 i 92) entre d´altres.Bé fins aquí la part biogràfica que es pot completar a la Wikipedia mateix.

REM ara

Portada de "Murmur"1983

Vaig conèixer REM com moltíssima altra gent amb el megahit "Losing my Religion".Una cançó rodona i perfecte que va marcar jo diria una generació..qui no la coneix? o no ha sentit alguna vegada? però no m´hi vaig interessar de debó fins al cap de 10 anys.Vaig començar a escoltar els seus discos a partir d´"Out of Time" fins l´irrellevant "up" (98) gràcies al servei de biblios que els tenien quasi tots.Anys més tard encara aprofondiria més i escoltaria els seus discs de l´etapa IRS.La meva opinió sobre ells és que no són un grup de fer discos sinó de fer cançons.No tenen, per mí, cap disc que diguis quina meravella de principi a fi, ni

un.Inclós els més famosos.En canvi però, tenen cançons memorables repartides per tota la seva discografia.És el grup ideal per fer-se un recopilatori al teu gust. Als seus inicis van el.laborar un rock melòdic i ritmic molt atraient per després en l´etapa Warner variar bastant a un estil de rock més emocionant i sentimental on barrejaven a la perfecció guitarres acústiques i elèctriques incorporant- hi teclats; fins anar a parar a experiments vanguardístics a "New Adventures in HI-F

i" (95) o  exercicis "Grunge" a "Monster" (94) o bé la tornada al rock melòdic de tota la vida dels ultims 2 discos però sense tant encert.No cal ni dir que el secret de l´èxit és la veu de M.Stipe...una veu tristoia però molt maca que en estudi brilla com el sol però que en directe baixa bastant.Personalment, tot que no els he vist mai en viu sí que els he vist en actuacions editades oficialment o per concerts a la Tv i em semblen uns músics molt capaços (Buck i Mills són multinstrumentistes) i polifacètics capaços de fer noves interpretacions de les seves cançons de manera realment original.Diu molt d´ells però són virtuts també més propies de l´estudi de gravació.Allà és on realment són grans però al directe els trobo poc contundents i resolutius.Els hi falta nervi.I no saben escollir bé els repertoris.Sembla que s´hagin de fer perdonar per tocar cançons poc trascendents del seu repertori i hàgin de cobrir l´expedient amb "Man on the Moon".És una opinió molt personal.Clau de l`èxit en canvi és saber escollir molt bé els "singles" a promocionar perquè això sí, com ja ha dit, tenen cançons memorables a les quals han acompanyat amb bons videos que la MTv ha repetit fins a la sacietat.

Portada de "Colapse In to the Now"2011

Ara bé, perquè dic que ja era hora que ho deixessin? Quan el bateria Bill Berry va tenir un aneurisme en plena gira de "Monster" i va decidir abandonar la música, el grup es va trencar.Aquelll era el moment de deixar-ho com van fer al seu dia LED ZEP.No hi havia grup.O tots o ningú.Ja havien tingut l´èxit i el reconeixement de tothom... que més volíen? seguir fent d´estrelles del rock?...Doncs així ho van fer.El tres que quedàven van decidir equivocadament seguir endavant.Crec que no va ser intencionat però a la llarga s´ha demostrat que tot i que són gent inquieta que ha tret discos nous entre d´altres coses perquè un contracte els hi obligava la qualitat no ha estat la mateixa i alguns discos dels 90 i del 2000 sòn pèssims.Els REM per dir- ho clarament han anat tirant de la rifa dels seus anys d´or gestionant un catàleg de cançons que l´ opinió pública i publicada han anat mificant.Que si ara una gira, que si ara un disc amb una única cançó potable, que si ara un recopilatori amb tres cançons noves infumables etc..Vaja que desde que Bill Berry ho va deixar no s´han acostat al nivell del passat.Cosa certament difícil.Especialment humiliant va ser la substitució del bateria per una caixa de ritmes a "New Adventures,," o veure con la llista de mercenaris a sou aumentava exponencialment als seus directes.

Ha sobtat aquest anunci de plegar perquè no fa ni quatre dies havien tret "Colapse in to the now" (2011) del qual sospitosament no havíen anunciat gira.Senzillament ja n´estaven cansats, els discos tampoc es venien bé tot i el marqueting de "REM torna a l´època d´IRS" i sobretot que acabaven contracte amb Warner.

Gràcies pels bons moments xavals i sobretot gràcies per meravelles com "Radio Free Europe, Nightswiming, Talk About the Passion o Sidewinder sleeps tonite"