Un altre cop QUEEN part 1: "JAZZ"

He escoltat tos els discos dels Queen (que en són uns quants) però mai he tingut en original els que per mí, junt amb "The Miracle"(Emi-1989) són els seus discos més fluixos que no dolents: "Jazz" (EMI 1978) i "Hot Space" (EMI-1982).

Amb "Jazz" els Queen arribaben d´una dècada esplèndida rematada amb un disc que va tenir un èxit brutal (News of The World, EMI-1977) sobretot als USA i Canadà però es presentàven a l ´estudi amb una clara falta d´inspiració potser esgotada després tants èxits.Havien deixat fa uns anys el productor (Roy Thomas Baker) que els va fer famosos pel seu so ja feia uns anys i no els hi havia anat malament però el van tornar a trucar perquè els hi produís el que havia de ser " Jazz " tot un signe d´inseguretat tot i que estava clar que fessin el que fessin els hi aniria bé doncs ja tenien un base de "fans" fidels enorme.El productor se´ ls va endur a gravar per primer cop lluny d´UK concretament a Niça (Super Bear Studios) i Suissa (Mountain Studios, que seria per sempre més el camp base del grup a l´hora de gravar, entre altres coses perquè Suissa és un paradís fiscal).

Estudis Super Bear a  Niça

Sincerament el so que el productor els hi va trobar no ha estat mai del meu gust.És veritat que els Queen sempre els ha agradat sonar grandiloqüents però aquest so va més enllà:  sobreproduit, buit  artificial...amb una bateria que sona extravagant, inflada i pomposa i unes guitarres que sense perdre l´estil d´en Brian May sonen recargolades i greus en excés.En canvi el baix d´en John Deacon sona realment de conya...bé exactament crec que sonen les notes del baix com mai havien sonat en anteriors discos.El baix està al nivell de la guitarra d´en May.No havia passat mai això. Qui no falla és la veu d´en Freddie..com sempre excel.lent.

                            Freddie al Jazz tour                                           

"Jazz", és segurament l´últim disc on en Brian May domina la situació general dels disc com sempre havia estat i es fa present no només a les seves cançons (les rockeres "Fat Bottomed Girls" i "Dead on time" i les semi acústiques "Dreamers Ball" i "Leaving Home ain´t easy" sinó que marca la pauta a les de la resta. En Freddie ja començava a estar cansat d´aquesta linia rockera 70´s i tot que se´n marca una de preciosa i ja habitual al piano amb acompanyament (" Jealousy ") i la que seria el "mega-hit-single" dels disc "Don´t stop me now" (una canço que com ha reconegut en Brian "no suportava" tot i el solo que hi posa) començava a  no sentir-se cómode amb tanta guitarra contundent a les seves cançons.Els seus gustos musicals estaven canviant però com molta gent sap Freddie Mercury li agradava tenir muntanyes de diners per, a diferència del rata de Mick Jagger, rebentar-se´ls en cases, decoració, regals, festes etc...era un tio molt generós amb el seu cercle íntim i com que tonto no era no volia matar la gallina dels ous d´or. Va aguantar-se.Qui està molt desafortunat en el disc és el bateria Roger Taylor que treu una experimental "Fun it" i una vergonya de cançó "More of That Jazz" que és autèntic "rellenu".Per contra el que per mí és l´arma secreta compositiva dels Queen, el baixista John Deacon ( " Deaky " com se´l coneix entre el seus companys) treu unes excel.lents perles com l´ emocional "In only Seven Days" i la marxosa "If You can´t beat them".

Crec que els Queen necessitaven un canvi, en Freddie començava avorrir-se, ho van intentar però no va ser suficient i es van quedar a mig camí. Un canvi de so fallit i unes ganes de "rizar el Rizo" de volguer ser originals van fer que els hi sortís el tret per la culata i quedar impostats i artificials.La realitat és que el disc va ser nº 2, es va vendre bastant bé i conec molta gent que per ells és un dels millors discs dels Queen.Per mi no.Hi ha una cançó en concret que junt amb "Stop me Now" va tenir un èxit brutal però que jo no he suportat mai "Bicycle Race".S´hi poden trobar, però, aquelles perles ocultes dels Queen que fa que aguantin els discos fora del "singles" d´èxit..a saber, "In Only Seven Days" i "Jealousy".

Tot i l`exit els Queen sabien que no podien seguir així..sinó feien el canvi d´estil que els nous temps dels 80 portaven com aire fresc quedarien com els Vampirs d´Anne Rice o sigui atrapats en una època que acabaria passant, enmarcant-los en un quadre d´època penjat a la pared.