SOPA DE CABRA: RETORN PREVIST (PELS QUARTUS)

Sopa de Cabra ha estat per mí el millor grup no només de rock català o en català sinó de L´Estat. Em costa trobar a Espanya en quasevol idioma dels oficials un grup del nivell musical dels Sopa...Miguel Rios?  Rebeldes?Loquillo? definitivament no..potser els 2 primers discos de M-Clan.Per primer cop hi havia un grup que sonava a "Stones", a "Aerosmith", a "Led Zep" o "The Cult" sense posar-se vermell de vergonya. No només era la música, era l´actitud, els orígens, la carretera i tota una colla de meravellosos tòpics que han fet del ROCK algo gran. I a sobre ho feien en català cosa que tirava pel terra, per analogia, la teoria de Adolfo Suarez de que no es podia explicar física en català. Estic més que convençut i ho diu algú que denosta el rock Penínsular, que sí en comptes de ser de Girona fossin d´Atlanta ara omplirien el "Madison" de NY.

No faré ara una dissertació sobre la discografia del Sopa que com la de molts altres grups és irregular.Són un bon grup però no són "Led Zep".Faré uns breus apunts que em semblen interessants ara que han decidit tornar després d´una llarga pausa (no van dir mai que es separaven sinó que paraven).

El seu disc de debut "La Roda" (va ser el segon de fet però és que el primer era una presa de pèl en forma de maqueta) va ser senzillament explosiu, sonava de conya, tenien un feix de cançons boníssimes sense quasi bé "rellenus" i sincerament penso que no l´han superat mai més.Vaig gastar la cinta de K7 de tant escoltar- l´ho. Eren els nostres, ejem, Guns n´Roses. Tot i l´èxit dels discs van haver de lluitar amb els autodestructius de sempre i sobretot amb la premsa barcelonina antirock i anticatalana de les revistes especialitzades com ara Rock de Lux, feien Rock, eres de comarques i ho feien, ai senyor, en català.Sacrilegi.

Una cosa que carateritzava als Sopa és que eren tossuts de mena i ells van anar a la seva.Una cosa molt comuna en grups de Rock clàssic-actuar i després preguntar-.

Van volguer obrir mercat amb un disc en castellà amb la intenció no només d´anar per les Espanyes sinó fins  i tot a Sudamèrica. Havíen fitxat per una Multinacional com BMG-Ariola i era el moment.Tot la mar de lògic..però ai fillets..això no és UK és Ejjjpña..van vendre només 25.000 còpies de "Mundo Inferno" molt per sota de l´ho esperat: la Discogràfica va passar d´ells i no en va voler saber res.No van guanyar mercat (només al Pais Basc) i van perdre el que teníen aqui.Com diuen ells " Allà erem Catalinos i aqui traidors". Kafkià.I el millor de tot és que els hi van ploure les òsties de tot arreu però quasi ningú no havia escoltat el disc (jo entre ells). Passats uns anys i veient que fins i tot era difícil de trobar-l´ho el vaig localitzar en una biblioteca de BCN i només puc dir no és ni molt menys un mal disc. És irregular però hi han 3-4 cançons memorables com ara "Sin Hablar", "Extraña enfermedad" i la fantàstica "Cuando Todo vaya mal".

Després d´uns discos anodins i fluixos fets per obligació contractual van treure "SSsss" aprofitant que el rock s´havia posat de moda amb el "Guns", "Black Crowes" Pearl Jam Etc...un disc llarg i mal gravat que va intentar ser una nova " La Roda" però que es va quedar a mig camí.....Sopa de Cabra no donava per més...separació o refundació ?

Un debut de la òstia

Sopa de Cabra sempre han estat tres parts: l´ànima (Gerard Quintana), El talent i cervell (J.Thió) i la resta que són els matxaques rocanroleros de cervesa en mà i puny alçat (Cuco-Baix) Ninyín (Guitarra solista) i Pep Bosch (Bateria).Van decidir tirar endavant però la circumstància de l´enfermetat greu de Ninyín (absent a la gravació) va ser aprofitada per J.Thió per fer-se amb les regnes del grup i donar un nou so i estil al grup...cosa que no va fer ni puta gràcia als demés excepte Quintana que hi estava més o menys d´acord en no repetir-se i poder esplair-se a gust en les seves lletres místiques i deixar de parlar de drogues, sexe i rocanrol.Va sortir "Nou" i va ser un èxit comercial i artístic, un encert. La premsa i les vendes els respectaven de nou.Ja no sonaven a rock clàssic sinó a un rock sense etiquetes, clar i obert, apte pel gran públic i la FM una mica en la línea de The Jayhawks, Wilco, REM etc..

No m´han agradat mai les lletres de Gerard Quintana (amb excepcions), les trobo pretencioses, excessivament idealistes i a vegades criptiques però estar clar que diuen algo, una altra cosa és que t´agradin o no.De fet jo sempre m´he fixat més en la música que en les lletres.Només cal mirar la majoria de lletres dels "Queen" que no diiuen absolutament res (ni ho pretenen).

Pep Bosch, el bateria, sempre m´ha semblat un mal bateria, molt limitat tècnicament i per això a la gravació de "Mundo Inferno" a Amsterdam la discogràfica el va substituir en moltes cançons.Com anècdota la discogràfica els va portar un teclista que es deia Andres Calamaro que tot i no ser ningú en aquells moments es va posar a  manar i discutir amb tothom.

Disc Maleït?

El mal rotllo de la gravació de "Nou", l´enfermetat greu de "Ninyín", que Josep Thió i Gerard Quintana tenien el cap ja en altres projectes i havent demostrat que eren capaços de reinventar-se i tenir èxit, apart del cansament de tots aquests anys de tirar del carro van decidir fer un últim disc i plegar.El sector xungo del grup ja en minoria van quedar fotuts però que podíen fer?sense Quintana, Thió i Ninyín no eren res. Per mí aquest últim disc és fluix i avorrit però té la que per mí és la millor cançó escrita en català de la història, una peça magnífica i rodona, el nostre "Losing my religion" i és diu "Camins" auntèntic epitafi optimista del  grup amb una lletra, aquest cop sí, preciosa i un solo de Thió absolutament colossal.

Ara Sopa de Cabra, torna per fer en principi un únic concert al Sant Jordi amb les entrades ja esgotades en hores.No treuen nou disc i no faran gira..que traduït al cristià vol dir:no tenim un duro, un concert gran per treure pasta fàcil sense enbarcar-se en projectes grans ni fer rodar la roda de nou, disc i DVD en directe per Nadal i bona nit i tapat.Lamentable