LES TRES REVISTES MUSICALS DE REFERÈNCIA

La Pelvis

Que Espanya és un país musicalment subnormal i culturalment retrasat és una cosa que ja he comentat en aquest blog.No ens posem però, apocaliptics. Hi han tres fars que fa anys ens han anat il.luminant el camí musical posant-nos al dia del que coïa a la resta del món i perquè no dir-ho, amb el temps, equiparant a la gent que ha estat receptiva amb l´actualitat musicalmundial, més enllà de "Estopa, Obús o Mocedades."

Robert Led Zep Plant

La revista més veterana és "Popular 1" http://www.popular1.com/ (El Popu) fundada per un fotògraf i la seva dona (Berta Yebra) als anys 70 ens van portar els temps daurats del "Punk", la "New Wawe" , el rock progessiu, l´"Sleazy" angelí i el "Grunge" dels 90. És una revista que sempre s´ha caracteritzat per defensar els grans dinosaures del rock (Stones, Led Zep, Elvis, etc..) fèssin el que féssin. No hi ha any que no surtin en portada. És una revista que segueix l´actualitat però quan aquesta no té res a oferir et treu un article més portada d´un dels grans perquè sempre atrau vendes.Ha estat quan el fill del fundador de la revista se´n va fer càrrec a mitjans dels 80 que les vendes van començar a ser importants. Ell mateix feia de redactor (a part d´editor i cap de redacció). Estic parlant de Cèsar Martín.Tot un personatge que s´ha fet famoset dintre del mundillo A la revista té un parell de seccions fixes.Una d´elles és el "No me Judas Satanás" on és capaç d´escriure de 4 a 6 fulles a lletra minúscula sobre temes tan exòtics i inverosímils com la vida d´ Errol Flynn, el porno dels anys 80, portades de discos eròtiques o la vida miracles del Guitarrista de Kiss.Un altre secció que fa que la revista sigui especial és la secció de cartes on la gent escriu sobre cine, música o perversions sexuals (sempre, qui vol, sota pseudònim)i ell mateix dóna la seva opinió.Algunes de les cartes el foten a parir a ell mateix i la revista i té els collons de publicar-les encara que hi hagin insults i amenaces que evidentment contesta sense tallar-se.

"King" Axl

Amb aquest personatge al cap davant, la revista ha viscut moments daurats doncs va saber rendibilitzar en exclusiva els "Booms" de Guns n´roses, El "grunge" (Pearl Jam, Soundgarden, Nirvana)o els inicis del rock industrial amb "Nine ich Nails", Marlyn Manson etc...Sempre combinant-t´ho amb els clàssics de tota la vida. És una revista que viu el present respectant les glòries del passat.Ara, actualment en la meva opinió no passa per un bon moment perquè el Rock de tota la vida no passa tampoc per un bon moment.No hi han grans bandes amb carisma ni discografies prou sòlides per treure- les en portades o fer-ne grans articles però tampoc poden parlar deels "Stones" o els "Queen" cada mes.És una revista amb una base de "fans" fidels (i de detractors acèrrims)feta per gent molt normal (alguns redactors han estat lectors de la revista durant molt de temps) que estima els seus grups i els cuida.

El líder de la "Credence"

L´altra revista es "Ruta 66" http://ruta66mag.com més coneguda com "El ruta". És una revista molt especial.Durant molts anys, de fet fins fa ben bé 1 any i mig no s´ha reformat...ha tingut com un marca de fàbrica que la feia diferent de la resta: el seu disseny auster i humil en rigorós blanc i negre amb poques fotos.Semblava un fanzine curradíssim però fanzine en definitiva.Els seus articles eren densos i profunds quasi bé filosòfics.Semblava que no duraria ni dos dies però ha sobreviscut gràcies als seus fundadors i redactors (Jaime Gonzalo i Ignasi Julià) en cap que són els que han donat el caràcter seriós i rigorós a la revista. Una revista especialitzada sobretot en la música de garatge, el "rockabilly" impertinent, el "Blues" de barra de bar de Nashville", el "soul" de dives sense sort, el "Punk" d´ultratomba o bé rock de grups maleïts i perdedors.

El "Boss" sense pèl als ous

Segurament aquest miracle de la subsistència fet revista musical es deu  ala opinió de  l´Ignasi Julià, un tio que en la meva opinió és una una de les ments més sàvies i preclares del periodisme musical, no s´ha casat amb ningú (musicalment parlant)si ha hagut de criticar modes absurdes ho ha fet i si ha hagut de defensar causes perdudes que segons la seva opinió valen la pena sense por de fer el ridícul ho ha fet també i sempre amb arguments.

Qui s´enrecorda d´aquests

Desde fa un parell d´anys han cedit la linea editorial a noves fornades de redactors "ruteros" amb ganes de tirar endavant la nau mantenint-se ells en un segons pla.S´ha reformat el disseny de la revista posant-lo al dia i s´han obert a noves tendències sense pujar-se al carro de modes passatgeres.

Uns altres "don nadies"

La tercera en discòrdia és"Rockdelux".http://www.rockdelux.es Una revista que està ben lluny de les descrites fins ara: pendent sempre de les tendències actuals ( música de Club, Pop britànic, músiques del món, la música "indie" espanyola, pop d´autor etc...bàsicament és anti-rock-de-tota-la-vida. Està sempre pendent de la premsa musical britànica. Treu en portada grups venent-los com "the next Big Thing" i no només s´oblida d´ells sinó que al cap de 6 mesos els destrossa (Oasis i Blur per exemple). La revista sempre ha tingut aquest caràcter "snob" i elitista , d´estar a la última i no només no se n´han amagat sinó que n´han fet bandera. Senzillament tot del que no parlaven a la revista era una basura per cutres i cafres. El problema ha estat quant aquesta actitut ha traspassat el món de la revista a les institucions culturals del país o bé a la premsa generalista. Les seves bones relacions amb el sector cultural "progre" del PSC ha fet que molts redactors hàgin anat al El Pais o El Periódico o bé directament prenent la direcció musical de festivals i certàments subvencionats per l´Ajuntament i la Diputació. Han difòs una imatge i una opinió publicada on semblava que a Barcelona només podies ser modern si escoltaves "Pop" infantil i retardat o anaves de "clubs" de música de ball.Per moments semblava una autèncita dictadura nazi anti rock total.

Les tres revistes com podeu veure, no és fan massa la competència perquè van destinades a sectors de gent diferents.