BON "SHOVI"

Ho diré clarament mai he suportat a Jon Bon Jovi i el seu grup. És el paradigma de grup "chaquetero" de rock .Faig memòria i recordo que era una grup que va començar al 1984 amb l´original nom del disc de debut "Bon Jovi" que va passar sense pena ni glòria però els va posar al mercat i a l´any següent conscients que havien vingut a aquest món a atormentar- nos van llençar "78000º Farenheit" que inexplicablement va ser disc d´or. Es van pensar que es menjarien el món i van pressionar per aparèixer en un del que seria aconteixements de la dècada, el Live Aid, al costat de monstres com Queen o Led Zep, no ho van aconseguir.

Portada original i censurada

L´any 1986 arriba un punt d´inflexió, treuen al mercat "Slippery When Whet" i allò es converteix en la bomba i no m´importa reconèixe-ho: el meu germà va comprar el disc a través " de "El Círculo de Lectores" ( vaya tela) i vaig flipar.Es com aquell disc de "Europe" que tothom tenia i que ara tothom nega que el té a casa per no passar vergonya. Com passa normalment és perquè algo hi ha.Tenia uns temes d´aquesta fàcils i corejables a puny alçat ("Livin´on a Prayer", "You Give love a Bad name") i la que per mi és el millor tema del grup " WantedDead  or Alive ". Realment de 10 cançons que tenia el disc, 7 eren "Hits".De totes manera és un disc que el temps va posar al seu lloc i tot i que va vendre molt té una importància menor en la història del rock.No negaré que tenia cançons que encara avui molta gent recorda i de fet en algun bar quan posen "Livin onPrayer " funciona molt bé i la gent s´anima però amb un somriure sota el nas de " estic fent el pena".I és que Bon Jovi és segurament això: una música fàcil i corejable cervesa en mà però del tot intrascendent, sense cap mena d´espiritualitat i és per això que són un grup oblidable i autoparòdic.No es prenen en sèrio ni a ells mateixos, van venir per fotre quartos i ensenyar l´ho guapos que són, follar-se tot el que es mou i jugar sense passar-se amb les drogues. 

Super Bon any 91

Super Bon any 89

En aquella època feien un rock pompós i fàcil en la línea del que es feia a Los Angeles (ells són de New Jersey) amb grups com "Twisted Sister" o "Warrant", ja sabeu, aquelles melenes crepades,malles de "Spandex" i poses lamentables.Músicalment copiaven a Queen, els Aerosmith dels 80, Kiss etc..era el que s´anomenava "Glam Metal" però el fet de que fossin de la Costa Est feia que no fossin radicals d´aquest estil.

Després de l´èxit mundial de "SWW" va començar el malson amb "New Jersey" un disc ple de vomitives balades amb títols tan lamentables com " Born to be my Baby " , "Love for sale" o encara pitjor " I´ll be there for you" combinades amb cançons falsament radicals que només servien per espantar iaies sens dents ("Living in Sin"per exemple).Això sí, tenia una cançó realment potent "Bad medicine" que encara dona gust escoltar.

Com sol passar, arriben les gires mastodòntiques inacabables, les tensions i les ganes de perdre de vista els companys.Era el moment de parar per sempre i fer un favor a la humanitat i quasi ho aconsegueixen perquè el grup es retira i arriben el discs en solitari de Super Bon, infumable per cert i de Richie Sambora.

R.Sambora i Heather Lockhear

Per sorpresa de tothom l´any 92 tornen amb "Keep th Faith" un canvi en la seva música ara ja ultracomercial , abandonen el glam metal de forma radical però almenys tenen la decència de no passar-se al Grunge.Fan una espècie de Rock FM per tots els públics, sense distorsions, sense brutícia, sense ofendre a ningú parlant de sexe o drogues o Harleys.El grup canvia de "look" de manera sorprenent: deixant la perruqueria barata i se´n van d´Armani.De cop són els nois guapos que tota sogra voldria, mullabragues i pixacolònies,cabells curts de perruqueria com si no fossin de perruqueria, vestits cars, música de grans magatzems etc,,,lamentable. Oju, lamentable i criticable però no és pot negar que la jugada els hi va sortir rodona.Van vendre milions de discs, van renovar el públic, van fer videoclips d´alt pressupost plens de jovenetes guapes i gires exitoses.Encara avui omplen estadis tot i ser una una banda de directe mediocre però perquè has de ser bo si tens el somriure de Super Bon? Han anat caient discos insufribles de quallitat paupèrrima però inversament proporcional al seu èxit i s´han fet rics del cagar.

Richie Sambora i Denise Richars. Ai el Botox

Dels seus membres quatre apunts: Del vocalista no en diré res perquè em fot malalt només de pensar-hi però està clar que no té mala veu i que es un guaperes etern però s´ha dedicat a copiar, sobretot en directe, els grans "Frontmen" dels 70: Mercury (Queen), Tyler (Aerosmith),Daltrey (The Who) aplicant els pitjors vicis del "Stadium Rock": Metxerus a l´aire, "arriba esas palmas", canvis de vestuari constants, sobreactuacions etc...

Richie Sambora (guitarra) és un pobre diable que no negaré que sap el que es fa amb els dits al màstil però no té cap mena de carisma, no és que no en tingui ni puta idea però tampoc és res de l´altre món tot i que ha tret alguns riffs i solos als 80 memorables, posteriorment ha demostrat que el talent i la inspiració se li van quedar a les malles i ara toca amb el pilot automàtic posat.Això si, no té mal gust amb les dones: es va casar amb l´actriu Heather Lockhear que sortia d´una relació psicotrópica amb el baixista de Motley Crüe, Nicky Sixx fins que el va enxampar tirant-se al a seva millor amiga, una altra actriu de segona però guapisima "Denise Richards".

on és Tico Torres?

Del bateria, Tico Torres, es pot dir que té una bateria amb la qual et pots pagar la hipoteca però sempre l´he trobat tècnicament nul, no dic que no en sàpiga però és molt avorrit veure´l i el so que treu del seu instrument és bàsic, impersonal i gris...un funcionarid´hisenda amb un Ferrrari vamos.D´ell es diu però que és el músic que ha derramat més semen sobre la sorra de Venice Beach.Va estar casat amb la top model Eva Herzigova durant 2 anys.

I del teclista David Bryan i el baixista Alec John Such millor no dir res perquè senzillment no fan res a destacar, són un gerro al costat de super Bon.