The Cardigans:Constància sueca

No havia prestat mai gaire atenció a aquesta banda sueca quan un dia els vaig veure en un programa de videoclips. Aquell ara llunyà "single"  Sick & Tired  del seu disc del 1994 "Emerdale".Haig de reconèixer que la cancó em va agradar, era una espècie de retropop senzill i enganxós i sobretot la dolça veu de la vocalista, la guapa Nina Persson.Això va va fer que em llancés a pels seus discos editats fins aquell moment, el que he dit, més "Life del 1995" i "First Band on the moon" del 1996 que haig de dir- ho..no em van atrapar  gaire, eren massa pop lleuger amb algunes cançons ratllant la superficialitat barata,( LoveFool per exemple) també és possible que jo estigués en altra ona.Aquí es va acabar la història amb ells.Inclús després del que va suposar la bomba multivendes que l´any 98 amb "Gran Turismo" els va fer ser una de les bandes i disco de l´any amb la totpoderosa MTV recozant- los a tot hora. Recordo sortir de marxa i era impossible no escoltar pels bars  "My Favourite Mistake (pesadíssima) y "Erase n´Rewind" (gran cançó) que van fer que molta gent comprés els disc que en la seva resta era mediocre si exceptuem la preciosa "Junk of the hearts".

Aquí es dóna el punt i apart a la vida de "The Cardigans", s´havien fet rics sí però l´èxit, els diners i la fama estaven acaban amb ells, l´estabilitat mental de la vocalista Nina Persson va quedar tocada, les drogues van afectar un del guitarristes i les relacions a la banda no eren les millors.Decideixen desaparèixer de l´escena musical i se´n tornen a Suècia per aclari-se.L´any 2003 tornen amb "Long Gone Before Daylight" amb un canvi no diré que radical en el so però evident, sonen diferent: densos, foscos barrocs,èpics,  madurs i el productor els troba un so cristal.lí. Nina Person ja no comparteix tasques de composició en les lletres sinó que les té en exclusiva.Cançons com, "For what´s it Worth" amb un entranyable clip i d´altres com "Live n learn" etc,,, ja no tenim 2-3 cançons bones i la resta basura, aquest és un senyor disc, escoltable de principi a fi.Captivador.

Any 2005, The Cardigans fan el que per mi és el seu millor disc,Superextragravity més fresc, variat i espontani..Pop, rock, folk però conservant l´esència Cardigans, un pèl melodramàtics i potser amb massa ganes de trascendir però una meravella desde "Losing Friends" fins a "And then you kiss me".Amb un so que t´atrapa, un so proper, potent i enjogassat.El grup en estat de gràcia, treuen el millor de cada component de la banda, tota l´experiència d´aquests anys volcada en aquest disc.No destaco cap cançó perquè totes són bones.100% recomanable.

A data d´avui no se sap res d´ells, van treure un "best of"el 2008 bastant prescindible, és millor adquirir el dos últims discs.Sempre he pensat que un "Best Of" se l´ha de fer un mateix.A Nina Persson se l´ha vist  col.laborant en una magnifica cançó dels "Manic Street Preachers" del seu gran disc "Send Away de Tigers".

Faig així el meu petit reconeixement a aquesta banda que tants bons moments m´ha fet passar gràcies a la seva música honesta i pura, espero que qui els escolti algun cop es deixi seduir per aquesta enorme cantant que és Nina Persson.Crec que és un grup desconegut per molta gent que no ha passat de "lovefool" o "My favourite Mistake " quan tenen auntèntiques peçes d´orfebreria. Esperem que tornin.